Les mirades de Jordi Cos (37)

Nou capítol de les ‘Mirades’ de Jordi Cos, president i intèrpret de viola de la Simfònica:

“Si el món fos clar, l’art no existiria”
Albert Camus

1] Auditoris

Fa 3 anys McDonald’s va tancar el seu negoci a Islàndia per manca de clients, i el banc que havia de finançar el nou Auditori de la capital, Reikjavik, va fer fallida. Tot i així, l’alcaldessa socialista de la ciutat i la primera ministra conservadora compartien una idea insòlita a l’Europa d’avui: és en temps de crisi quan més s’ha d’invertir en Cultura. El resultat és un Auditori magnífic, HARPA, inaugurat el mes de maig de 2011. Està fet de vidre i acer i és obra de l’arquitecte danès Henning Larsen. A la sala principal, vermella com la lava que escupen els sovintejats volcans de l’illa, té una capacitat per a 1.800 espectadors.

HARPA és la seu de l’Orquestra Simfònica d’Islàndia i de l’Òpera d’Islàndia. Aquest cap de setmana l’orquestra interpreta la Simfonia “El Senyor dels Anells” de Howard Shore. Molt indicat per a una illa que ha fos l’anell de la crisi a través d’un exercici de co-responsabilitat democràtica en la gestió del país.

Per cert, McDonald’s no ha tornat.

Aquí una imatge de l’Auditori: http://bit.ly/xAZeJa

La pàgina web d’HARPA: http://en.harpa.is/

I la web de l’Orquestra Simfònica d’Islàndia: http://www.sinfonia.is/en/

.
2] Per què hem de finançar les arts?

Aquest és el títol d’un article de David Edgar, publicat al diari The Guardian, que m’arriba a través del Twitter de Michael Spencer, en què fa un repàs de l’activitat de l’Arts Council anglès des de la seva creació l’any 1946 fins avui. Aquesta institució aquest any ha patit un 30% de retall en el seu pressupost. També aporta arguments sobre els beneficis de les arts, però el fragment per a mi més sucós de l’article és aquest paràgraf:

“Gairebé tots els beneficis socials documentats de les arts no s’han aconseguit per a les persones que assisteixen a representacions teatrals i concerts, sinó per aquells que hi participen. I mentre que moltes organitzacions d’art finançades amb fons públics tenen programes participatius, més diners públics segueixen subvencionant persones assegudes o de peu en silenci mirant a altres persones fer coses (o, en el cas dels llibres o el cinema, coses que han fet altres). Per tant, el problema és que la major part del finançament públic seguirà anant a les activitats el valor del qual és el més difícil de mesurar.

Aquí, la resta de l’article: http://bit.ly/wBTtPB

.
3] Estimular la venda d’entrades

Dues iniciatives d’orquestres dels Estats Units destinades a estimular la venda d’entrades:

1) Tiquet Flexible:

Engegada per l’Orquestra Filharmònica de Los Angeles, aquesta iniciativa consisteix en incrementar el preu de l’entrada si la producció té molta demanda i a l’inrevés , baixar-lo si n’ hi ha poca. També es reserven 250 entrades per a la comunitat a preu mínim, i d’altres per a VIP’s.

Aquí una explicació al detall de la fórmula: http://lat.ms/yDoFrF

2) Tsoundchek

Iniciativa de l’ Orquestra de Toronto que li ha permès rejovenir el seu públic més que cap altra orquestra americana. La idea consisteix en oferir 3 entrades de 3 concerts de la temporada a un preu reduït per a qualsevol entre 15 i 35 anys d’edat. Els qui les compren són considerats abonats a l’orquestra. Però el més important d’aquesta iniciativa és el que ens diu Greg Sandow:

“El que crec que és crucial en l’èxit és que han seguit el programa durant tots aquests anys (el van implantar el 2001). Massa sovint he vist institucions de música clàssica que intenten una innovació, i de seguida l’abandonen.”

Per aconseguir nou públic, potser convé perseverar i no rendir-se davant els fracassos inicials.

Aquí la notícia: http://bit.ly/yQ5vcf

L’Orquestra Simfònica de Pittsburgh ha engegat una concurs a la cerca de nous talents dels Estats Units a través de Youtube. La novetat és que els solistes finalistes els decidirà el públic. Tots els vídeos seran visionats per tothom i els quatre més votats tindran l’oportunitat de fer una audició per al director de l’orquestra, Manfred Honeck. El guanyador rebrà 10.000 dòlars i un viatge pagat per a fer un concert amb l’orquestra al seu auditori.

Nosaltres fem aquesta temporada el Concurs de Fanfares, potser en el futur hauríem de plantejar-nos fer-lo de solistes.

Més informació: http://bit.ly/w9Za0W

I aquí, detalls del Concurs: http://on.fb.me/9YMxeI

A Anglaterra, l’Orquestra del Segle XVIII és pionera en presentar la música simfònica en espais alternatius, com els pubs anglesos. No és una proposta sense arguments, com diu un dels músics:

“La música ha de ser una experiència molt social. Avui en dia, de vegades se sent com si haguéssim perdut de vista aquest aspecte. La música de cambra en els segles XVII, XVIII i XIX va ser escrita per a ser interpretada en l’àmbit domèstic, en general en cases de classe alta a un cercle d’amics i coneguts. Ja no tenim aquest tipus d’espais interns ni l’experiència social i íntima que aportaven (…).

Es podria pensar que la informalitat d’aquests llocs seria crear una relació casual amb la música. De fet, hem notat que la gent escolta més quan estan més directament implicats en la creació musical, i aquesta escolta intensa crea l’atmosfera de l’actuació. M’agrada pensar que estem compartint en l’escolta mútua.”

El cas és que una de les primeres experiències de Classical Pub a Barcelona va tenir lloc el passat dimarts dins del cicle Mas i Mas al Jamboree Club de la Plaça Reial de Barcelona, on membres de la Mahler Chamber Orchestra van interpretar un programa agosarat amb obres de, entre d’altres, Kurtag i Osher. Massa agosarat, no crec que Barcelona sigui com Londres.

Aquí, un vídeo dels músics de l’Orquestra del Segle XVIII en un pub anglès, on interpreten les cançons de taberna (esclar) de Purcell :

The Night Shift Pub Tour: The George & The Amersham from OAE on Vimeo.

El director de l’Orquestra Simfònica d’Adrian , Thomas Donson, ha trobat un sistema per connectar amb el públic en temps real, cansat que ningú respongués a les enquestes:

1. Posar una nota Post-it ® a la pàgina del programa.
2. A l’ inici del concert, dir-li al públic que vols saber el que pensen i què vols que escriguin els seus pensaments en aquest tros de paper groc.
3. És anònim. Ells poden animar, informar, queixar-se o suggerir. El poden signar si ho desitgen, o fins i tot et poden donar la seva adreça de correu electrònic per iniciar una conversa més llarga.
4. Informa que ells poden tornar les notes a la mitja part o després del concert. Deixar bolígrafs prop del lloc de recollida, per si no tenen res amb què escriure.

Un mètode informal i… a molt bon preu!!

Resultat: L’orquestra va omplir dues taules amb els comentaris del públic. Després Donson va saber que altres orquestres del país fan servir el mateix sistema.

Aquí completen la notícia: http://bit.ly/zA3eGx

.
7] La perillosa vida de les orquestres: triomfs artístics i desafiaments econòmics

Aquest és el títol d’un llibre de Robert Flanagan, que ressenyen en el Bloc The Arts Fuse, on s’analitza la salut econòmica de les orquestres americanes. Flanagan, professor de l’Escola de Negocis d’Stanford, diu que la rel del problema en el finançament de les orquestres és una “malaltia de costos”. Així assenyala l’obvietat, ja apuntada en la Llei de Baumol, que:

“Si tant el salari i la producció per treballador en el creixement del sector productor de béns és el 3 per cent cada any, els costos laborals per unitat romanen constants. Salaris més alts es compensa exactament amb les unitats addicionals produïdes, i no hi ha pressió dels costos laborals en els preus. Però si els augments salarials són el 3 per cent anual en una indústria sense creixement de la productivitat, com les orquestres, els costos laborals per unitat de producció s’incrementaran en un 3 per cent per any, creant una pressió per cobrir els majors costos amb preus més alts.”

El que sembla interessant del llibre és conèixer que, segons dades del 2005, els ingressos per activitat d’una orquestra americana només representava de mitjana el 37% del total. L’altre 63% provenia d’una combinació de suport del sector privat, les inversions i l’ajuda del govern. És a dir, just a l’inrevés que l’ OSV. Som un model ultraliberal!!!

La resta de la crítica del llibre: http://bit.ly/w3SkMd

.
8] Per què ho fas?

Una interessant conferència TED de Simon Sinek creu haver trobat els motius per als quals hi ha líders que inspiren o empreses que són un model d’èxit i altres no, malgrat fer el mateix. Sinek ha trobat que entre els exemples que posa de lideratge, Apple, Martin Luther King i els germans Wright, hi ha una cosa en comú: un “per què”. I és que totes les empreses saben “què” fan i “com” ho fan, però molt poques coneixen el “per què” ho fan, quin és el seu propòsit.

És a dir, una empresa estàndard que ven ordinadors et dirà que ven ordinadors genials (què) i de molt fàcil us (com) però no et dirà el per què. Una empresa líder com Apple es comunica en sentit contrari, primer et diu el “per què”: “Nosaltres creiem en un canvi del teu status quo i en un pensament diferent i innovador”. Després el “com”: dissenyant productes de fàcil ús; i, finalment, el “què”: fem ordinadors genials.

En resum, la gent no compra, no segueix a un líder pel “què” fa o “com” ho fa, sinó pel “per què” ho fan

La conferència de Sinek, subtitulada en català, aquí: http://bit.ly/v9ueaY

Post Classical Ensemble és un conjunt de Washington que dóna una visió diferent del repertori clàssic. Està dirigit musicalment per un espanyol, Àngel Gil-Ordóñez, però les idees semblen venir del director artístic, Joseph Horowitz. Fan pocs programes a l’any. Destaca “Un amor brujo” amb “cantaora” i ballarins i una il·luminació teatral, o una revisió de Schubert en què el trombonista David Taylor re-interpreta la Sonata Arpeggione :

Aquí l’Arpeggione al trombó (a mi em costa reconèixer-la):